CRÒNICA DE LA TERCERA SESSIÓ DEL TALLER DE LECTURA CRÍTICA ENTORN L’OBRA DE KROPOTKIN

La sessió del diumenge 23 de maig ha sigut una mica més difusa que l’anterior. L’abordament als aspectes del text ha sigut una mica més caòtic i hem desvariat considerablement. Això, però, té pros i contres: s’ha de dir que, en positiu, hem passat una bona estona intercanviant idees i punts de vista entorn qüestions d’actualitat (i de no tanta actualitat) i perspectives de canvi.

A continuació oferim la crònica (o el que ha sigut possible recollir) de la tercera sessió del taller de lectura entorn l’obra de Kropotkin:

 

Article “La ley y la autoridad”

Breu resum de l’article:

La llei -diu Kropotkin- és avui un culte que substitueix les religiositats ancestrals. No hi ha res de natural en ella; és més, en el seu afany de controlar qualsevol aspecte de la vida, i degut a la maquinària repressiva que necessita, la llei no fa més que potenciar els vicis de la humanitat i neutralitzar la seva tendència a la sociabilitat i el canvi. Abans que la llei existís, els costums i hàbits eren els que dotaven de sentit moral les relacions humanes. En el moment en el que l’autor escrivia, en l’espai agrari encara es podia identificar aquesta sociabilitat consuetudinària, tant antiga com la humanitat. I és que en l’ésser humà hi ha una tendència a la fraternitat i solidaritat comunitària sorgida de la pròpia adaptació evolutiva de els costums, un aspecte que conviu, però, amb una altra realitat: l’afany, per part d’alguns individus, de dominar i obrar en propi benefici. De l’aliança entre el sacerdot i el guerrer sorgí, així, un grup disposat a subjugar a la societat imposant hàbits que els afavorien. Quan la societat de classes es va polaritzar i va néixer l’Estat, els governants van necessitar una institució que els hi procurés permanència; així naixien les lleis, sancionades pels sacerdots i amb l’amenaça del guerrer.

Des d’un inici, el codi legal, per legitimar-se, va tindre un doble caràcter: observava les antigues costums defensores de la comunitat a la vegada que defensava els privilegis dels poderosos. Al llarg de la història, diu l’autor, observem una dialèctica entre aquests dos principis. Durant l’Edat Mitjana, les ciutats gaudien d’una llei molt menys opressiva que l’actual: no es podia empresonar o executar a ningú per raons d’Estat. L’auge del poder de la reialesa acabaria abolint tota garantia judicial i la burgesia, tot i esborrar tot rastre de dret feudal, no va fer més que construir una nova llei sobre els antics fonaments per protegir, ara, per davant de tot, la propietat privada i l’explotació. És per tot això -diu Kropotkin- que els revolucionaris han de suprimir tota llei. Aquesta, per la seva història i el seu caràcter alienant, no és més que un impediment per la realització de l’obra revolucionària.

 

Hi ha una breu intervenció apuntant un aspecte controvertit en l’antropologia jurídica: és la costum la que alimenta la llei, o la llei la que modifica els costums?

Es constata que perviu, avui, la concepció social de la llei com a ens protector. Sembla que és més vigent que mai: l’Estat s’ha desenvolupat fins a l’extrem, per tal de protegir al capitalisme i legitimar-se davant el poble. Per tant, tots els aspectes que al voltant d’aquesta qüestió comenta Kropotkin, i sobretot el que te a veure amb el doble caràcter de la llei com a eina de legitimació, són actuals.

Dediquem una bona estona a parlar sobre un aspecte que Kropotkin passa per alt: el component de gènere en el naixement de l’Estat i les lleis. Hi han diversos autores i  autors que han desenvolupat, més profundament, aquesta qüestió. Sílvia Federicci a El Calibán y la Bruja, per exemple, relaciona el desenvolupament de l’Estat Modern i el capitalisme amb la subjugació de la dona i la supressió de la seva posició comunitària, un fet directament vinculat a la caça de bruixes. Engels, per altra banda, a El Origen de la Familia, la Propiedad y  el Estado relaciona el sorgiment del privilegi i la propietat privada amb la família patriarcal, una formació social necessària per tal de transmetre la propietat a través dels vincles hereditaris del llinatge. Bookchin, a La Ecología de la Libertad i Öcalan, a Liberando la vida: la revolución de las mujeres, per altra banda, posen la subjugació de la dona com a factor determinant a l’hora d’entendre el pas del que ells anomenen “societat orgànica” a la “societat estatal”. Ocalan afirma que la dona i la descendència seria la primera forma de propietat privada coneguda, i la primera forma d’explotació i esclavització; una relació arquetípica a partir de la qual s’haurien desenvolupat altres formes d’explotació com les classes socials. Per tant, ens trobaríem amb una explicació que posa l’opressió de gènere al centre en el trànsit de la societat comunitària (regida per els costums comunitàries, tal com diu Kropotkin) a la societat de classes Estatal (regida per lleis que la protegeixen).

Finalment, hi ha una intervenció que critica la idealització de Kropotkin de les societats pretèrites: no està clar, s’afirma, que aquestes fossin millors. Es contesta que es pot entendre que no es tracta d’una idealització, sinó de la incorporació d’elements del passat, propis de societats igualitàries, a la construcció de l’imaginari entorn una societat futura. Per tant parlaríem de dotar-nos, críticament, de punts de referència, més que de projeccions idealistes en relació al passat de les societats humanes.

 

La expropiación

Breu resum de l’article:

L’expropiació ha de constituir el principal programa dels revolucionaris. Tal ho afirma Kropotkin, doncs la lluita armada, pels partidaris de l’anarquia, no és més que el començament: la gran obra de transformació social va més enllà, i requereix modificar la relació entre els productors i el seu producte per tal que ningú hagi de treballar per un salari. Un programa que, assevera l’autor, estava acceptat per tot el socialisme, però que degut a l’entrada d’elements burgesos en el seu si s’ha anat retallant.

L’economia política, arma de la burgesia, no escatima energies en alabar els beneficis de la propietat privada. “La petita propietat camperola és molt eficient perquè produeix per propi benefici” diuen, comparant-la amb la servitud feudal. Això, però, és una simplificació, doncs -afirma Kropotkin- si bé el serf era menys productiu pel fet de produir per un tercer, actualment, aquest es troba ofegat per tota una sèrie de deutes usurers. I és que l’agricultura europea s’està modernitzant, amb la qual cosa el productor necessita capital per poder introduir tecnologia al camp. El petit propietari es veu desemparat davant la competència del gran tenedor, i és per això que s’endeuta. La propietat col·lectiva -afirma l’autor rus- podria guarir aquesta situació i impulsar les millores en el món agrari. Això no vol dir, exclama, que haguem d’expropiar el petit propietari. És la terra del terratinent que hem de posar en mans del poble; quan el petit propietari vegi l’eficàcia del treball col·lectiu, aviat es sumarà, voluntàriament, a l’empresa.

En quant a la indústria privada, hom afirma que és gràcies a ella que gaudim dels avenços de l’últim segle [per l’autor, el segle XIX]. Això, recalca Kropotkin, és absolutament fals: els avenços científics i tecnològics es deuen a que les revolucions filosòfiques del XVIII van obrir la porta al pensament racional. A partir d’aquest, els individus van poder desenvolupar tota una sèrie d’invents, com la màquina de vapor, que no van ser pas impulsats per l’avidesa de benefici, doncs els propis inventors van morir en la misèria. És més, la propietat privada, si en alguna cosa ha servit a la difusió de la innovació, és al seu alentiment. De nou, la cura de tot plegat es troba en l’expropiació i la propietat col·lectiva.

Per l’autor llibertari, no hi ha res més important que una bona planificació de l’expropiació. Només així la revolució podrà millorar la vida material de les persones; quelcom imprescindible, diu, doncs si la societat no veu millorar les seves condicions de vida, la revolució no serà defensada.

 

No comentem quasi res d’aquest text. La tesi és clara: l’única possibilitat de triomf revolucionari és l’expropiació per part de la col·lectivitat  i una reestructuració immediata de les relacions socials de producció.

 

El gobierno revolucionario

Breu resum de l’article:

El govern revolucionari és, diu Kropotkin, una contradicció. Revolució significa destrucció, desordre, demolició violenta de la propietat establida, espontaneïtat… mentre que govern és tot allò que li és antagònic: conservació de les institucions, ordre, negació de la lliure iniciativa… Alguns socialistes, al proposar un govern, estan caient en un greu error, doncs cap de les dues formes proposades -el d’elecció popular o la dictadura revolucionària- pot fer triomfar la revolució.

En quant al govern d’elecció popular, Kropotkin es remet a la Comuna de París per demostrar la seva ineficàcia: un cop el poble revoltat delega la seva força, aquest es desentén de la gestió de les coses abocant-se al fracàs. No hi han formes màgiques de govern: allò que s’ha de fer només es podrà saber per la pràctica de les masses el dia de la revolució. Un petit grup de governants és incapaç de concebre el que la societat necessita en tota al seva complexitat. En última instància un govern revolucionari no faria més que revestir les institucions de força, suposant, això, el màxim impediment per la revolució.

Respecte a la dictadura revolucionària, segueix l’autor, no faria més que aplanar el terreny per a l’entrada d’oportunistes a les estructures de poder. Tornant, de nou, a l’anàlisi històric, Kropotkin analitza el paper de les societats secretes revolucionàries republicanes durant les revolucions de 1848. Aquestes, disposades a prendre el poder, van incentivar la revolta contra la monarquia francesa fins que, efectivament, succeí. Les societats republicanes, però, es van veure apartades d’un govern que fou ocupat per altres individus, massa prudents per sumar-se a la conspiració però prou coneguts com per erigir-se en governants. L’única manera d’evitar que això passi i la revolució se’n vagi a norris, constata l’autor, és que les organitzacions revolucionàries siguin conscients de que la seva tasca és preparar la mentalitat de les masses per tal que, quan aquestes facin la revolució, siguin elles mateixes les que emprenguin l’obra creadora de la nova societat.

 

Comencem parlant de les contradiccions de les que s’ha de fer càrrec l’anarquisme, que a vegades s’ha trobat en la necessitat de fer front a una situació de desordre i a responsable d’una estructura de govern. En quin punt, una organització que gestiona una societat revolucionària, es convertirà en una estructura hipertrofiada, i per tant, un govern? Hom diu que hem d’apuntar a la mínima escala de gestió, per tal de crear poques oportunitats en la formació de delegacions que puguin desenvolupar poders. Això, però, pot entrar en contradicció amb la necessitat, en un moment determinat, que una societat necessiti coordinar-se a gran escala. És un debat etern, al qual l’anarquisme s’hi ha vist abocat més d’un cop. Tot plegat ens porta a plantejar un altre debat: l’aplicabilitat de l’anarquisme en petits grups, versus la proposta anarquista com a canvi global.

Problematitzant aquesta qüestió, i apuntant a la complexitat de l’economia actual com a factor determinant a l’hora d’entendre que la societat necessita organitzar-se a gran escala, constatem que una revolució no la podem plantejar en termes de l’economia actual: hem d’anar a una ralentització dels ritmes econòmics de la societat, a un decreixement. Però la societat, actualment, no vol renunciar a les qüestions materials de les quals disposa. Hi ha d’haver un canvi de paradigma. Discutim sobre si, actualment, aquest canvi de paradigma s’està duent a terme. Hi ha qui diu que, avui, la gent jove ja no basa la seva vida i la seva identitat en el treball; per contra, hi ha qui respon que el jovent continua sent profundament consumista.

En relació al canvi de paradigma s’incideix en l’enorme dificultat de combatre els relats imposats pel poder. Es posa com a exemple els grups promotors de barri de Lleida, i de la impossibilitat per canviar la perspectiva dels participants, que l’únic que esperen és que l’ajuntament aporti diners, sense responsabilitzar-se de les qüestions del seu voltant.

Finalment, i en un ambient, ja, molt distés, acabem parlant sobre perspectives en el canvi de paradigma. Caurà el capitalisme fruit de les seves pròpies contradiccions, o serà com a conseqüència de l’obra de les persones? O per la combinació dels dos aspectes?

Entradas relacionadas